dimarts, 12 de juny del 2012

Descripció d'un personatge fictici amb la tècnica del ninotaire

En Pau era el forner del poble, cada dia es llevava a les sis del matí per anar a fer pa. Es passava hores amassant pa i al costat del forn, no despatxava pas. La seva mare sempre anava a veure'l tot i que ell encara vivia a casa amb ella i el pare. De fet, tenia 28 anys i la Carme, la mare, ja estava preocupada i intentava buscar-li parella. Això resultava una mica difícil, ja que en Pau era lleig, baix i grassonet, és a dir, tot al contrari de l'home perfecte fisícament. Tenia més grans a la cara que en la seva adolescència, es comentava per la plaça que tenia el sobrenom de "paella". D'alçada tot just arribava al metre i mig, el seu pare no n'estava gens orgullós.
Un bon dia, en Pau  va sortir a comprar al supermercat el que la seva mare li havia demanat i per ell, els seus iogurts preferits. Mai s'hauria imaginat el que li estava passant: en obrir un iogurt, va tocar-li un premi de 600.000€.
Tot el poble se'n va assabentar i les noies que mai li havien fet cas, ara li anaven darrere per interés. A ell ja li semblava bé, mai havia destacat positivament i volia noies al seu voltant.
Ara el seu pare sí que se'n sentia orgullós, en canvi la seva mare no. Ella preferia el seu fill humil i pobre, que no a un prepotent que de mica en mica deixava enrere els seus defectes físics i quan més bell era, el seu caràcter era pitjor.

Vídeo de la biografia de Pere Calders

Pere Calders i Russinyol va néixer a Barcelona l'any 1912 i va morir l'any 1994.
Els seus pares ja tenien interès per les lletres i arts gràfiques i això fa que Pere destaqui per la seva llengua clara.
Ingressa a l'escola de les Belles Arts quan té 17 anys. Coneix a l'Enric Cluselles, que serà el seu millor amic. Més endavant, al 1936 publica un recull de contes.
Va patir la Guerra Civil, s'allista a la guerra fent de militar i al 1939 s'exilia a Mèxic fins al 1962, que va retornar a Catalunya.
Es divorcia de la Mercè (1943), per la Rosa, amb qui vol formar una nova familía (amiga de la infància).
Es diu que era un amor molt apassionat i van tenir fills, tot i que amb la Mercè en tenia un.
A l'exili, Calders treballava de publicista i col·laborava amb algunes revistes.
Al 1954 escriu Cròniques de la veritat oculta, el presenta a un concurs de Víctor Català i guanya.
Tenia l'hàbit d'escriure als matins. Els contes s'inspiren en el que l'envolta (família, amics, veïns, etc.).
Cal destacar que guanya el premi de Sant Jordi amb la novel·la L'ombra de l'atzavara. 
Coneix a Jesús Montcada i treballen junts, molt bons companys; van compartir moments i Montcada assegura que els escrits de Calders eren de qualitat i amb un estil propi.
Finalment, l'humor i la fantasia propis de Pere Calders, havien guanyat intensitat amb els anys i va arribar l'hora de la mort l'any 1994.

dijous, 10 de maig del 2012

Autors catalans exiliats



1. Avel·lí Artís-Gener, Tísner. (Barcelona, 1912-2000). Va ser narrador, periodista, ninotaire, escenògraf i pintor.

2. Agustí Bartra. (Barcelona, 1908 - Terrassa, 1982). Participà en la Guerra Civil Espanyola en el bàndol republicà i s'exilià a la primeria de 1939.


3. Josep Carner. (Barcelona 1884 - Brussel·les 1970). Es casà amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet en segones núpcies i emprengué el camí de l'exili, primer a Mèxic (1939-1945), on fou professor al Colegio de México.


4. Lluís Ferran de Pol (Arenys de Mar 1911-1995). Gràcies a les gestions del Comitè Britànic per als refugiats d'Espanya marxa a Mèxic, on el 1946 es va llicenciar en lletres.


dimarts, 10 d’abril del 2012

Els motius d'Antígona

Tant a la tragèdia de Sòfocles com a la d'Espriu la protagonista morirà per no voler acceptar les lleis imposades pel rei Creont. Quins creus que són els motius d'Antígona per no obeir les ordres de Creont? Es pot salvar Anígona com li demana Eumolp en el segon acte?Tant si la resposta és afirmativa com si és negativa, argumenta-la.



Aviat es descobreix que Antígona era qui havia enterrat al cosdoncs intenta una vegada més enterrar al cos i realitzar els ritus funerarisperò és capturada pels sentinellesAntígona és portada davant Creonte i explica que ha desobeït perquè les lleis humanes no poden prevaler sobre les divinesA més es mostra orgullosa d'això i no tem les conseqüènciesCreont la increpa per la seva acciósospita que la seva germana Ismene també està implicada imalgrat el parentiu que l'uneix a elleses disposa a condemnar a mort.
Ismenecrida a presència de Creont, tot i que no ha desobeït la llei, desitja compartir la destinació amb la seva germana i es confessa també culpableNo obstant això,Antígonaressentida contra ella perquè ha preferit respectar la llei promulgada pel rei,es nega que Ismene mori amb ellaFinalment, és només Antígona la condemnada a mortSerà tancada visqui en una tomba excavada en roca.

dimarts, 27 de març del 2012

Antígona

1- Arbre genealògic de la família del rei d'Èdip de les tragèdies gregues.
2- Breu argument de l'Antígona de Sòfocles.






Antígona fou filla d'Èdip i de Iocasta. Tenia tres germans, dos nois Etèocles i Polinices, i una germana, Ismene. Va acompanyar al seu pare Èdip (rei de Tebes) a l’exili i, quan aquest va morir, va tornar a la ciutat.
En el mite, els dos germans barons d’Antígona es troben constantment lluitant pel tro de Tebes, a causa d'una maledicció que el seu pare havia llençat contra ells. Es suposava que Etèocles i Polinices governaven el tro periòdicament, però, en algun moment, Etèocles va decidir quedar-se en el poder després de complir el seu període, fet que va desencadenar una guerra doncs, ofès, Polinices va buscar ajuda en una ciutat veina, va armar un exèrcit i va tornar a la ciutat per a reclamar el que era seu.
La guerra va acabar amb la mort dels dos germans durant la batalla, un a mans de l’altre, com
deia la profecia. Llavors Creont es va convertir en rei de Tebes i va dictaminar que, per haver traït la seva pàtria, Polinices no seria enterrat dignament i se’l deixaria a les afores de la ciutat. Els honors fúnebres eren molt importants per als grecs, doncs l’ànima d’un cos que no era enterrat estava condemnada a vagar per la terra eternament. Per això Antígona va decidir enterrar al seu germà i realitzar sobre el seu cos els corresponents rituals, revelant-se contra Creont, el seu tiet i sogre (ja que estava promesa amb Hemó, fill d’aquest).
La desobediència comporta per a Antígona la seva pròpia mort: condemnada a ser enterrada viva, va evitar-ho penjant-se. Per altre banda, Hemó, al veure morta a la seva promesa, després d’intentar matar al seu pare, es va suïcidar abraçat a Antígona; mentrestant, Eurídice, esposa de Creonte i mare d’Hemó, es suïcida al saber que el seu fill ha mort. Les morts d’Hemon i Euridice provoquen un profund patiment a Creont, que finalment s'adona del seu error.

dimarts, 28 de febrer del 2012

Charles Pierre Baudelaire

Charles Pierre Baudelaire


Va néixer a París el 9 d'abril de 1821 i va morir el 31 d'agost de 1867. Fou un poeta francès, dels més influents del segle XIX.
 El 1840 es va matricular a la Facultat de Dret. Comença a freqüentar a la joventut literària del Barri Llatí i coneix a noves amistats.
Tot aquest complex de fets explica les actituds, externament molt sovint absurdes, adoptades per Baudelaire en els temes literaris i en el comportament amb la gent: la premissa que la condició de poeta és una maledicció, l'oscil·lació entre un dandisme ostentós i una tendència neuròtica a posar-se en ridícul a fi de poder menysprear els qui l'hi trobaven, la protesta contra l'horror de la revolució industrial manifestada paradoxalment amb l'adopció de les opinions més reaccionàries, etc. 
Les seves principals influencies personals van ser tres dones: Jean Duval, madame Sabatier i Marie Daubrun.
El 1857 aparegué el recull poètic de Baudelaire: Les fleurs du mal, i més tard: Les paradis artificiels Le Spleen de Paris.
Va influir en els poetes maleïts: Verlaine Rimbaud i Mallarmé poetes simbolistes, pretenen expressar la realitat mitjançant símbols, rebutjant el Romanticisme. També va ser traductor d'Edgar Allan Poe. 

Baudelaire és el darrer gran romàntic francès, i el més gran al costat d'Hugo, però és també l'iniciador d'una nova sensibilitat, centrada en l'experiència de la vida urbana i en l'observació de les ambivalències del món emotiu i imaginatiu, que (expressant-ho en forma negativa) ha expulsat des de fa un segle fins ara, la poesia de la "bellesa" en el sentit grecollatí. 
El sentit de la seva influència, però, s'ha anat dibuixant molt lentament: els nombrosos imitadors immediats només n'agafaven els temes externs (el "satanisme", la ficció de rigidesa formal, etc).