dimarts, 13 de desembre del 2011

Mª Àngels Anglada

                                 BIOGRAFIA


Va néixer a Vic l'any 1930 i passa tres anys refugiada a Euzkadi durant la Guerra Civil, on cursa els estudis primaris. Quan estudia batxillerat, torna a Vic. Al 1942 destaca als certàmens literaris escolars, i cinc anys més tard comença a guanyar els primers premis literaris i a publicar els primers poemes en català. 


A la universitat coneix el seu futur marit, Jordi. I al 1951 obté la llicenciatura en Filologia Clàssica a la universitat de Barcelona. Tres anys després, es va casar amb Jordi, amb qui va tenir tres filles. Aleshores es va traslladar a Figueres i va començar a fer classes. Durant la seva vida coneix a diferents escriptors que influeixen en les seves obres, com per exemple: Carles Riba, Salvador Espriu, Joan Fuster.
Va col·laborar en revistes locals i publica el seu primer llibre de poemes, Díptic (1970) . I va prendre classes de català amb Òminum Cultural. 
El 1976 escriu el poema Els aiguamolls, i el 1978 guanya el premi Josep Pla. Dos anys després, estrena la cantata i participa activament a les eleccions. I el 1985 va publicar Sandàlies d'escuma, una obra que fa referència a la mort del seu marit.
A partir de 1990 fa diversos viatges i els últims anys de la seva vida, publica moltes novel·les.
Mor l'any 1999.

dilluns, 5 de desembre del 2011

Camperola llatina

Contextualització
Josep Carner i Puig-Oriol (1884-1970), fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del Noucentisme.
Aquesta obra creà un nou estil de poesia amorosa.
El poema està dividit en quatre estrofes. Les dues primeres consten de quatre versos i les altres dues de tres, per tant dos quartets i dos tercets equivalen a un sonet.
Anàlisi del contingut
Què diu cada estrofa:
1ª .Una camperola sembra a la tardor.
2ª .Es fa una descripció d’aquesta dona, sobretot al seu cos.
3ª .Es fa una acurada descripció de la boca i dels llavis.
4ª .Tot i així és una estàtua d’una deessa antiga que està sota terra.
 
És precisament en aquest clima de
recuperació del llegat grecoromà que va aparèixer la
poesia de Josep Carner «Camperola llatina», recollida
en la seva obra Verger de les galanies, que pretenia
reivindicar també el lligam existent amb els
antics. En aquest sentit, Carner converteix –realitzant
una operació típicament noucentista– la figura d’una
dona que treballa al camp en una estàtua majestuosa.
Per això, la camperola s’apareix als ulls del lector
com una dona «mig espellifada» i, a la vegada, «mig
augusta». Al darrere del poema s’hi fa palesa, doncs,
la intenció de crear una identitat nacional marcada
per l’ascendent clàssic.

Els tòpics doncs podrien ser dos: donna angelicata (dona de la naturalesa angèlic, un ésser superior, gairebé diví) o bé descriptio puellae (pequè fa una descripció de la noia de tota la part de la cintura).
Hi ha ús d’elisions (gleva amiga) i de sinalefes (vetlla encara). També metàfores i comparacions.
Métrica   
Aquest sonet té una rima d’art major, i consonant.
10 A       10 A     10 C    10 E
10 B      10 B     10 C    10 E
10 A      10 A     10 D    10 D
10 B      10 B
           
En conclusió m’ha costat comprendre el poema pelf et de que hi ha paraules que desconec i que tampoc he trobat al diccionari, perquè són antigues. M’ha ajudat el fet de que hi ha descripcions.

dimarts, 29 de novembre del 2011

Diferències entre el musical de Mar i cel i l'obra de teatre

El musical respecte a l'obra de teatre, ha canviat pel que fa els personatges, les escenes, l'espai... A continuació faré un comentari de cada aspecte detalladament.

Totes les escenes en el musical succeeixen per tot el vaixell, tant en la coberta com a l'interior. Fins i tot a l'inici, es veu terra en l'escena en què els cristians varen desterrar els moriscos. En canvi, a l'obra de teatre original, els actors es mouen per un únic espai: el camarot, més a l'interior que a l'exterior.
En el musical hi apareixen nous personatges, com per exemple: el grumet que és un nen que està amb els pirates i que intervé en molts moments cantant.
El que marca més la diferència és el final: la mort dels protagonistes al musical és ben diferent de la mort en l'obra de teatre. A l'obra moren junts quan es tiren per la finestra perquè és just quan Carles està baixant, és el moment en què Saïd ha de fugir, però no ho aconsegueix i prefereixen morir junts. I en el musical, en Carles dispara a Saïd perquè Blanca li confessa tot l'amor que sent per ell i per tant el seu pare decideix destruir-lo. Quan Saïd queda estès a terra, Blanca no ho pot soportar i s clava el punyal.



En conclusió, moren en els dos casos, però de maneres diferents. M'ha agradat més llegir l'obra, que el musical. Tot i que en el musical m'ha agradat les intervencions que feia el grumet.

dimarts, 8 de novembre del 2011

Les llimones casolanes

És un poema de Josep Carner, i pertany a Els fruits saborosos.

Valors burgesos:
Es parla de la roba, principalment de vestits que llueixen, es parla de que una dona pren una copa.


Hi ha dues parts:

Escena ràpida:
La part en que s'explica que mor, que només s'expressa en els últims quatre versos.

Acció estàtica:
Les tres estrofes restants són més lentes i detallades, sobretot la segona.

Treball sobre poesia

Definició de poesia segons l'enciclopèdia:
 
La poesia es defineix com l'art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme (vers), un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals el poeta vol donar valor propi i universal alhora.

Definició personal sobre la poesia: 

És el sistema o joc de paraules que utilitza l'autor en aquest cas, per expressar els seus sentiments i vivències personals.


Hi ha quatre poesies seleccionades i relacionades amb un tema i tòpic diferent:

La vida: es titula Bruixa de dol, de M. Mercè Marçal. El tòpic és Carpe diem: aprofita el moment.


Llavors trencà la lluna una baula de la nit
i copsàreu el dia com un fruit.


La mort: es titula Últim cant, de Francesc V. Garcia. El tòpic és memento mori: recorda que has de morir.

No em raca, Senyor, la vida,
perquè l'espero millor:
on és per estimular-me
la memòria de la mort? [...]
No em dol l'aplauso, les glòries,
la pompa ni l'esplandor;
perquè en fum esta vil flama
a últimament se resol.

Amor: es titula Cançó d'un doble amor, de Josep Carner a l'antologia poètica. El tòpic és Flamma amoris: una passió fogosa que crema per dintre.

L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.
Estimo l'una, oh gai atzar!
Estimo l'altra, oh meravella!
Bella com l'una no m'apar,
fora de l'altra, cap donzella.
L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.
Ho fan l'airet o la claror:
entenc els braços per ma via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.
L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.
I quan ja són a prop de mi
i ja mos dits les agombolen,
sota les túniques de lli
hi ha dues vides que tremolen.
L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

Natura: es titula arbres, de Josep Carner a l'antologia poètica. El tòpic és Locus amoenus: un lloc agradable.

Voldria ta ciència,
arbre, per al meu cor,
tu que en el temps geliu ets paciència
i en dia ardent aboques un tresor.
Verd amuntegament d'onades blanes
amb un sospir de pau en cada floc,
el moviment dels núvols agermanes
amb el descans del roc.
Va a cada arbreuna cèlica fortuna:
l'auró té deixes d'alba en el fullam recent,
el bedoll s'enamora de la lluna,
en el pi hi ha ditades del ponent.
Cap arbre com el freixe per alta ocelleria
quan apaivaga el dia,
tot lent, un vel ombriu;
i quan, de matinada, la boira s'esgarria,
són cabelleres d'àngel els àlbers vora el riu.
Palpita el vern, de somnis nocturns en recordança.
Tot cintes d'aigua màgica és el desmai suau.
L'om crida el flabiol per a la dansa.
El faig és una església. El roure és un palau.
Tot home es plany, i l'arbre l'espera i l'aixopluga;
li val el foc i l'aigua, li gronxa l'esperit.
Uns arbressón finestra que l'oratjol belluga,
i d'altres són com una nit.
Trigo, mandrós, d'un encís d'arbre a fer-me lliure;
ullcluc, si sento un arbre m'apar tota la mar;
i un de davant la meva finestra, fa que encar
no em dolgui prou de viure.
És en el llibre de consol que un dia
el Fill de l'Home un orb guarí,
i aquell tornat de tenebror s'esfereïa
en descobrint els vianants en el matí.
- Veig arbres que caminen- agenollat va dir.
Uns arbres que follia que corre i poc s'acaba;
arbres que mena a vagareig,
en lloc del pur misteri de la saba,
la sang en sotragueig.
-¿On vas?- les fulles diuen amb llur fidel frisança.
La branca puja sense cap pensament de mal.
Arbre frenat en una fèrtil esperança,
atura'm tu, si cal.


Relacionar un dels poemes amb una altra forma d'art.

Relaciono el tema de la mort amb la pel·lícula de El sexto sentido.

El resum de la pel·lícula:
Malcolm Crowe és un psicòleg infantil de reconegut prestigi. Una nit, quan està a casa amb la seva dona, rep la visita d'un antic pacient, ja adult, totalment trasbalsat. L'home fereix a Malcolm i posteriorment se suïcida. Un any després, el psicòleg no ha aconseguit superar els fets. Hi ha un distanciament de la seva dona, i la seva perícia amb els nens no sembla donar bons resultats amb el petit Cole. L'intel·ligent nen de vuit anys té un estrany comportament, i viu en un permanent estat de por. Com més intenta ajudar a Cole, més semblants troba Malcolm entre els símptomes del nen i els del seu antic pacient.

dijous, 27 d’octubre del 2011

El Noucentisme

Els fets històrics d’aquest moviment varen ser:

1906 – La creació de la solidaritat catalana.
1907 – La de l'institut d'estudis catalans (IEC).
1914 – La mancomunitat de Catalunya.
Primera Guerra Mundial (1914-1918).
Una crisi econòmica i social (1919-1923).
Es posa fi al proteccionisme. Dictadura de Primo de Rivera (1923).


Cronologia: 1906-1923.

Objectius:

Culturitzar i modernitzar la població, és un corrent basat en la raó.
Creació d'infraestructures i edificació de carreteres.
Culturals:
- Educació: recerca universitària, consell pedagògic, escoles de primària en català, biblioteques populars.
- Llengua: en l' IEC: s'estableixen unes normes (1913), la gramàtica (1918) i el diccionari (1923).
Conceptes clau:

Imperialisme: la burgesia vol exportar el català a Madrid per modernitzar Espanya.
Arbitrarietat: és la voluntat de crear una societat ideal, utòpica.
Classicisme: tracta de fixar-se en poetes/autors grecs i romans. La raó està per sobre de l'emoció.
Civilitat: una ciutat harmònica, el model és la ciutat, basada en la polis grega.
Mediterranisme: es refereix a un context mediterrani.

Etapes:

- Combativa (1906-1914): marc teòric d'Eugeni d'Ors (Glossari) i els joves universitàris i catòlics.
- Establerta (1914-1923): és un procés d'institucionalització. La burgesia es decanta cap a idees més conservadores.

Narrativa: Eugeni d'Ors.

Poesia: Josep Carner, Guerau de Liost és el nom de ploma de Jaume Bofill i Mates i Carles Riba que ja és posterior.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Comentari d'una escena de Mar i cel

Comentari de text Mar i cel
L'autor de l'obra Mar i cel, és Àngel Guimerà. Fou un poeta i dramaturg en llengua catalana, a mitjans del segle XIX i XX.
L'acció de l'obra se situa en alta mar durant la primera meitat del s. XVII. I s'explica l'amor impossible entre un pirata musulmà i una noia cristiana.
El capítol que comentaré, és el X, el penúltim abans de que finalitzi l’obra. Totes les accions succeeixen molt despresa. Blanca ajuda a Saïd alhora de fugir, tal i com s’ha previst anteriorment. Ell no vol marxar perquè creu que serà l’última vegada que veurà a Blanca, això fa que ella s’atabali i li entri la por de que el seu pare Carles, descobreixi a Saïd fugint.
Els personatges que apareixen en aquesta escena són: Blanca, Saïd i Ferran.
Blanca és la protagonista de l’obra juntament amb Saïd. És cristiana i està presonera en el vaixell. És la filla d’en Carles i la cosina d’en Ferran. És una dona sensible i molt religiosa. Té la pell molt clara i una llarga melena daurada i una mica arrisada.
Saïd és el capità del vaixell musulmà. Al principi de l’obra es presenta com un home dur i respectat pels corsaris, però mica en mica es va fent més sensible a causa de l’amor que sent per Blanca. És corpulent i amb una barba ben fosca.
Ferran és el cosí de Blanca, però tot i així està enamorat d'ella.
Pel que fa el llenguatge, és un text està escrit en vers, i estructurat en diàlegs entre Blanca i Saïd, i amb acotacions per situar-nos on són i que fan en cada moment els personatges. És un llenguatge emfàtic i arcaic, ja que s'utilitzen moltes exclamacions i això ens fa pensar que estan cridant i que estan nerviosos. També la llengua es va arcaïtzant i amb castellanismes com per exemple: lo. En aquest capítol no he trobat hipèrbatons, però n’hi ha al llarg de l’obra.
L'espai on succeeix tot, és un espai real perquè existeix en la realitat, és el vaixell de Saïd, que anteriorment era dels cristians. En un temps intern i curt, que passa en una hora aproximadament.
Tots dos són dins d’una cambra en plena nit, i hi ha una finestra que és per la que Saïd ha de fugir.
Aquest capítol és interessant perquè el lector està totalment atent a la lectura per no perdre cap punt, ja que les accions s'acceleren cada cop més. Es crea una certa intriga i nervis pel fet de si Saïd serà descobert o no. Aleshores, això fa que el lector es capfica dins de la novel·la.
És un capítol breu, però on es viuen moltes emocions. Tot i que les frases són curtes, i hi ha moltes paraules amb signes d'exclamació, es podria dir que els personatges mantenen un dels diàlegs més importants de tota l'obra.