Antígona

1- Arbre genealògic de la família del rei d'Èdip de les tragèdies gregues.
2- Breu argument de l'Antígona de Sòfocles.

Antígona fou filla d'Èdip i de Iocasta. Tenia tres germans, dos nois Etèocles i Polinices, i una germana, Ismene. Va acompanyar al seu pare Èdip (rei de Tebes) a l’exili i, quan aquest va morir, va tornar a la ciutat.

En el mite, els dos germans barons d’Antígona es troben constantment lluitant pel tro de Tebes, a causa d'una maledicció que el seu pare havia llençat contra ells. Es suposava que Etèocles i Polinices governaven el tro periòdicament, però, en algun moment, Etèocles va decidir quedar-se en el poder després de complir el seu període, fet que va desencadenar una guerra doncs, ofès, Polinices va buscar ajuda en una ciutat veina, va armar un exèrcit i va tornar a la ciutat per a reclamar el que era seu.

La guerra va acabar amb la mort dels dos germans durant la batalla, un a mans de l’altre, com
deia la profecia. Llavors Creont es va convertir en rei de Tebes i va dictaminar que, per haver traït la seva pàtria, Polinices no seria enterrat dignament i se’l deixaria a les afores de la ciutat. Els honors fúnebres eren molt importants per als grecs, doncs l’ànima d’un cos que no era enterrat estava condemnada a vagar per la terra eternament. Per això Antígona va decidir enterrar al seu germà i realitzar sobre el seu cos els corresponents rituals, revelant-se contra Creont, el seu tiet i sogre (ja que estava promesa amb Hemó, fill d’aquest).

La desobediència comporta per a Antígona la seva pròpia mort: condemnada a ser enterrada viva, va evitar-ho penjant-se. Per altre banda, Hemó, al veure morta a la seva promesa, després d’intentar matar al seu pare, es va suïcidar abraçat a Antígona; mentrestant, Eurídice, esposa de Creonte i mare d’Hemó, es suïcida al saber que el seu fill ha mort. Les morts d’Hemon i Euridice provoquen un profund patiment a Creont, que finalment s'adona del seu error.

En el silenci obscur... Màrius Torres

Charles Pierre Baudelaire

Charles Pierre Baudelaire

Va néixer a París el 9 d'abril de 1821 i va morir el 31 d'agost de 1867. Fou un poeta francès, dels més influents del segle XIX.

 El 1840 es va matricular a la Facultat de Dret. Comença a freqüentar a la joventut literària del Barri Llatí i coneix a noves amistats.

Tot aquest complex de fets explica les actituds, externament molt sovint absurdes, adoptades per Baudelaire en els temes literaris i en el comportament amb la gent: la premissa que la condició de poeta és una maledicció, l'oscil·lació entre un dandisme ostentós i una tendència neuròtica a posar-se en ridícul a fi de poder menysprear els qui l'hi trobaven, la protesta contra l'horror de la revolució industrial manifestada paradoxalment amb l'adopció de les opinions més reaccionàries, etc. 

Les seves principals influencies personals van ser tres dones: Jean Duval, madame Sabatier i Marie Daubrun.

El 1857 aparegué el recull poètic de Baudelaire: Les fleurs du mal, i més tard: Les paradis artificiels i Le Spleen de Paris.

Va influir en els poetes maleïts: Verlaine Rimbaud i Mallarmé poetes simbolistes, pretenen expressar la realitat mitjançant símbols, rebutjant el Romanticisme. També va ser traductor d'Edgar Allan Poe. 

Baudelaire és el darrer gran romàntic francès, i el més gran al costat d'Hugo, però és també l'iniciador d'una nova sensibilitat, centrada en l'experiència de la vida urbana i en l'observació de les ambivalències del món emotiu i imaginatiu, que (expressant-ho en forma negativa) ha expulsat des de fa un segle fins ara, la poesia de la "bellesa" en el sentit grecollatí. 

El sentit de la seva influència, però, s'ha anat dibuixant molt lentament: els nombrosos imitadors immediats només n'agafaven els temes externs (el "satanisme", la ficció de rigidesa formal, etc).

Comentari de l'obra

Quadern d'Aram

Ens situem en el capítol 5 i el fragment és de les pàgines 88 i 89. Quan Marik és a Marsella i pren el quadern on escriu el següent:
Aram ja deixa de ser un nen, es fa gran i mostra maduresa davant algunes situacions complicades que es troben pel camí.
També diu que passen gana i que han de conservar i repartir-se bé el menjar. Han de fugir de pressa i no s'han d'aturar, ja que podrien sentir el soroll de la cavalleria turca.
Pensaven en el que els hi havia passat (la pulmonia d'Aram, la prometença, Vahé, les matances...).
L'última paraula de Vahé, quan es dèien adéu, fou roses.  

Mª Àngels Anglada destaca l'enfrontament dels turcs contra els armenis. I que per sobreviure, han de marxar de els seves terres, ben lluny. Encara que es perdi tot, es pot continuar.

La narradora d'aquest capítol és Marik, per tant és un narrador intern i un personatge molt important, es podria dir que és protagonista juntament amb el seu fill Aram. Explica amb les seves paraules tots els sentiments que li transmet parlar de Vahé. A ella el que més li omple en aquesta vida, és la família, de la qual només li queda Aram, i les roses que per a ella són vida, alegria i sentiments.
En aquest fragment, els personatges nombrats són: l'Aram, en Grigor, en Gabriel i sobretot, Vahé.
Pel que fa l'espai, ella és a Marsella mentre l'Aram és a Grècia. Això succeeix entre l'any 1919 i 1923.

El fragment que forma part del capítol 5, va seguit d'un bonic poema que es diu Terra porpra, de Daniel Varujan. Té aquest títol perquè es refereix a Armènia.

L'autora ha traduït molt bé l'obra, amb un llenguatge clar i sense eliminar les paraules que defineixen algun menjar típic armeni. El que fa es posar-les en cursiva per ajudar al lector. També utilitza figures retòriques i el que destaca més, sol ser la metàfora.

El viatge per la Mediterrània

 

L'ordre del seu viatge:

1. Trebisonda

2. Monestir de Narek

3. Van

4. Ecmiadzin

5. Jerevan

6. Atenes

7. Corint

8. Patràs

9. Bríndisi

10. Gènova

11. Marsella

Armènia

Armènia o la República d' Armènia, és un país d'Àsia tot i que ha tingut molts lligams amb Europa per raons d'història i cultura. Els seus límits són Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est, Turquia al sud-oest i l'Iran al sud-est. La capital és Erevan.

Històricament, va ser el primer país a adoptar el cristianisme com a religió, al començament del segle VI.

El 1828, el país va ser ocupat per l'imperi Rus i el 1922 s'integra amb Geòrgia i l'Azerbaitjan. El 1936 el país passa a formar part de l' URSS amb el nom de República Socialista Soviètica d'Armènia.

 

El clima d'Armènia és continental. La temperatura fluctua entre 22 i 36 ° C. Els tardors són coneguts pel seu fullatge vibrant i acolorida, i els estius són secs i assolellats. Per contra, els hiverns són molt freds amb molta neu, amb temperatures que oscil·len entre -10 i -5 ° C. 

El genocidi armeni fou un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia efectuades per l'imperi Otomà entre finals del segle XIX i 1915. de l'actual territori de Turquia

La finalitat que es buscava era l'eliminació física del poble armeni als territoris de Turquia. En la diàspora es considera que va haver-hi un milió i mig de morts i un milió més de deportats. En l'actualitat, l'Estat turc nega oficialment l'existència històrica del genocidi armeni. 

Hi ha alguns autors del tema:

- Franz Werfel: Els 40 dies de Musa Dagh (1933)

Aquesta és la novel·la que llegien els jueus del gueto de Varsòvia durant el seu captiveri, ja que la seva història reflecteix millor que cap altra la seva nefasta sort i el seu martiri. Inspirada en fets reals, Els quaranta dies de l'Musa Dagh narra l'extermini dels armenis a mans de l'imperi otomà-després de l'holocaust jueu, el més cruel i sistemàtic intent per acabar amb un poble en el segle passat.

- Marc Morte: Els fill de l'Ararat (2008)

La novel·la Els fills de l'Ararat està narrada a través de Kevin Longman, un jove escriptor nord-americà interessat a escriure un llibre sobre el genocidi del poble armeni portat a terme per l’Imperi Otomà durant la primera guerra mundial.

Logman coneix casualment la senyora Argopian, una de les poques supervivents que s’atreveix a parlar del seu traumàtic passat. Després d’anys enterrats, els fantasmes del passat s’apareixeran de nou davant la senyora Argopian, revivint aquells tràgics moments a través del llibre sobre la seva vida. Però Kevin també serà capaç de regalar-li una cosa que ella mai va poder imaginar.

Marc Morte contribueix amb aquesta història a rescatar de l’oblit el genocidi que va arrasar més d’un milió de armenis.

- Atom Egoyan: Ararat (2002)

A "Ararat", són els textos dins dels textos dins dels textos. Un director d'ascendència Armènia arriba al Canadà per rodar un film sobre el Genocidi Armeni, basat en el diari personal d'un missioner nord-americà. Una historiadora presenta el seu recent llibre sobre la vida de Arshille Gorky, artista armeni supervivent del Genocidi que va migrar als Estats Units (i va ser considerat un dels fundadors de l'expressionisme abstracte). El seu fill, a la recerca de la memòria del seu pare, qui va morir intentant assassinar un diplomàtic turc. La fillastra, tractant de recuperar la memòria del seu pare, segon marit de la historiadora que va morir, com Gorky, suïcidant-se. Un inspector de duana a punt de retirar-que no pot lluitar amb l'homosexualitat del seu fill. El nòvio d'aquest, actor d'ascendència turca que participarà del film del director. Un guionista que negocia permanentment entre els fets i la llicència poètica.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Arm%C3%A8nia#Hist.C3.B2ria

http://ca.wikipedia.org/wiki/Arm%C3%A8nia#Geografia

http://ca.wikipedia.org/wiki/Genocidi_armeni

http://en.wikipedia.org/wiki/Armenia#Climate

Mª Àngels Anglada

                                 BIOGRAFIA


Va néixer a Vic l'any 1930 i passa tres anys refugiada a Euzkadi durant la Guerra Civil, on cursa els estudis primaris. Quan estudia batxillerat, torna a Vic. Al 1942 destaca als certàmens literaris escolars, i cinc anys més tard comença a guanyar els primers premis literaris i a publicar els primers poemes en català. 

A la universitat coneix el seu futur marit, Jordi. I al 1951 obté la llicenciatura en Filologia Clàssica a la universitat de Barcelona. Tres anys després, es va casar amb Jordi, amb qui va tenir tres filles. Aleshores es va traslladar a Figueres i va començar a fer classes. Durant la seva vida coneix a diferents escriptors que influeixen en les seves obres, com per exemple: Carles Riba, Salvador Espriu, Joan Fuster.
Va col·laborar en revistes locals i publica el seu primer llibre de poemes, Díptic (1970) . I va prendre classes de català amb Òminum Cultural. 
El 1976 escriu el poema Els aiguamolls, i el 1978 guanya el premi Josep Pla. Dos anys després, estrena la cantata i participa activament a les eleccions. I el 1985 va publicar Sandàlies d'escuma, una obra que fa referència a la mort del seu marit.
A partir de 1990 fa diversos viatges i els últims anys de la seva vida, publica moltes novel·les.
Mor l'any 1999.