Charles Pierre Baudelaire

Charles Pierre Baudelaire

Va néixer a París el 9 d'abril de 1821 i va morir el 31 d'agost de 1867. Fou un poeta francès, dels més influents del segle XIX.

 El 1840 es va matricular a la Facultat de Dret. Comença a freqüentar a la joventut literària del Barri Llatí i coneix a noves amistats.

Tot aquest complex de fets explica les actituds, externament molt sovint absurdes, adoptades per Baudelaire en els temes literaris i en el comportament amb la gent: la premissa que la condició de poeta és una maledicció, l'oscil·lació entre un dandisme ostentós i una tendència neuròtica a posar-se en ridícul a fi de poder menysprear els qui l'hi trobaven, la protesta contra l'horror de la revolució industrial manifestada paradoxalment amb l'adopció de les opinions més reaccionàries, etc. 

Les seves principals influencies personals van ser tres dones: Jean Duval, madame Sabatier i Marie Daubrun.

El 1857 aparegué el recull poètic de Baudelaire: Les fleurs du mal, i més tard: Les paradis artificiels i Le Spleen de Paris.

Va influir en els poetes maleïts: Verlaine Rimbaud i Mallarmé poetes simbolistes, pretenen expressar la realitat mitjançant símbols, rebutjant el Romanticisme. També va ser traductor d'Edgar Allan Poe. 

Baudelaire és el darrer gran romàntic francès, i el més gran al costat d'Hugo, però és també l'iniciador d'una nova sensibilitat, centrada en l'experiència de la vida urbana i en l'observació de les ambivalències del món emotiu i imaginatiu, que (expressant-ho en forma negativa) ha expulsat des de fa un segle fins ara, la poesia de la "bellesa" en el sentit grecollatí. 

El sentit de la seva influència, però, s'ha anat dibuixant molt lentament: els nombrosos imitadors immediats només n'agafaven els temes externs (el "satanisme", la ficció de rigidesa formal, etc).

Comentari de l'obra

Quadern d'Aram

Ens situem en el capítol 5 i el fragment és de les pàgines 88 i 89. Quan Marik és a Marsella i pren el quadern on escriu el següent:
Aram ja deixa de ser un nen, es fa gran i mostra maduresa davant algunes situacions complicades que es troben pel camí.
També diu que passen gana i que han de conservar i repartir-se bé el menjar. Han de fugir de pressa i no s'han d'aturar, ja que podrien sentir el soroll de la cavalleria turca.
Pensaven en el que els hi havia passat (la pulmonia d'Aram, la prometença, Vahé, les matances...).
L'última paraula de Vahé, quan es dèien adéu, fou roses.  

Mª Àngels Anglada destaca l'enfrontament dels turcs contra els armenis. I que per sobreviure, han de marxar de els seves terres, ben lluny. Encara que es perdi tot, es pot continuar.

La narradora d'aquest capítol és Marik, per tant és un narrador intern i un personatge molt important, es podria dir que és protagonista juntament amb el seu fill Aram. Explica amb les seves paraules tots els sentiments que li transmet parlar de Vahé. A ella el que més li omple en aquesta vida, és la família, de la qual només li queda Aram, i les roses que per a ella són vida, alegria i sentiments.
En aquest fragment, els personatges nombrats són: l'Aram, en Grigor, en Gabriel i sobretot, Vahé.
Pel que fa l'espai, ella és a Marsella mentre l'Aram és a Grècia. Això succeeix entre l'any 1919 i 1923.

El fragment que forma part del capítol 5, va seguit d'un bonic poema que es diu Terra porpra, de Daniel Varujan. Té aquest títol perquè es refereix a Armènia.

L'autora ha traduït molt bé l'obra, amb un llenguatge clar i sense eliminar les paraules que defineixen algun menjar típic armeni. El que fa es posar-les en cursiva per ajudar al lector. També utilitza figures retòriques i el que destaca més, sol ser la metàfora.